dilluns, 24 de gener del 2011
DEU MIL PERQUÈ'S
Perquè ens costa tant trobar temps per dedicar a fer-nos més forts? Perquè a la que no ens n'adonem ja estem altre cop dins la rutina del dia a dia, esclavitzats i essent peces profitoses de l'engranatge? Perquè el meu cap és incapaç de processar tota l'allau d'informació que em donen sobre conflictes de l'altre punta del món que només volen fer-me posicionar a un bàndol, la història del qual desconec? Perquè tothom es veu amb capacitat de parlar i defensar idees i opinions que només ha extret dels punts de vista dels mitjans de comunicació? Perquè si volem fer les coses d'una altra manera sempre hi ha interessos econòmics amb masses recursos que ens tallen les ales de manera encoberta? Perquè ens han pres el món de les mans? Perquè quan crec que sóc feliç m'adono que en realitat el que faig és ignorar? Perquè ens deixem matar lentament si sabem que no tenim la seva força però som molts més? Perquè mentre escric això perdo la il·lusió i em deixo apoderar per l'escepticisme? Tothom sap, tothom diu però ningú fa.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Potser perquè estem en una societat capitalista que ens intenta fer creure que vivim en una llibertat acomodada...
ResponEliminaEp! Sóc en Joan d’Extensity i FP.
ResponEliminaL’altre dia vaig aconseguir acabar de llegir La Sociedad del Espectáculo d’en Guy Debord. Dic “aconseguir” perquè és un dels llibres més espessos i inintel•ligibles que he llegit mai. No obstant això, els fragments que he pogut entendre són molt interessants i només pel pròleg que hi fa un tal José Luis Pardo ja val la pena. Si no l’heu llegit us el recomano; dóna algunes claus per entendre l’origen d’aquesta frustració de la que parles. A grans trets explica que, al llarg de la història, s’ha passat de donar importància al ser a donar importància al tenir i, del tenir, s’ha passat a donar importància a l’aparentar. L’Aparença és la gran meta de la societat actual, la societat de l’espectacle. En aquest context, la gent deixem de ser protagonistes de la nostra pròpia vida per passar a ser-ne simples espectadors passius. Treballem en feines que no tenen res a veure amb nosaltres a canvi d’uns diners i d’un temps lliure que gastarem en més espectacle (consum d’objectes “valuosos”, videojocs, TV, xarxes socials, macro concerts, parcs temàtics, viatges organitzats...). En aquest espiral d’alienació, el que és real s’acaba percebent com a fals (o poc guai per entendre’ns) i només s’admet com a verdader allò que en realitat és pura ficció. L’important no és viure, sinó com presentes o com vesteixes la teva vida davant els altres. Això explica l’èxit aplastant de martingales tipus facebook i el desprestigi al que es veuen abocades les activitats que defugen la dinàmica espectacular.
Aquest blog defuig la dinàmica espectacular perquè incita al diàleg. Sembla ser que el diàleg és allò contrari a l’expectació passiva i, per tant, és una activitat antiespectacular. Bravo doncs per aquesta alenada d’aire fresc!!!
Una abraçada i fins aviat!!!
Tot són maneres d'enganyar-se. Són faltes de consiènciació global. És mandra a l'hora d'aconseguir un futur millor, amb l'excusa de que el futur no existeix.
ResponEliminaÉs quan t'ho qüestiones tot, i veus que res té resposta, perquè ningú t'ajuda, que acabes sentin-te sol, i pensant que només tu t'entens i et tenqes en banda, no vols formar part de res.
Aquest és el problema, és un peix que es mossega la cua, un mon malalt per culpa d'uns individus incapaços d'aprofitar la llibertat que els hi dona ser una raça animal.
Ha arribat un punt que tot és control, tot són gerarquies, i el pitjor és que ls gent no sigui capaç ni de reflexionar.
Cada cop hi ha menys capacitat de pensament, cada cop estem més programats/des. Això no és viure, és sobreviure a base de falses expectatives.